viernes, 9 de noviembre de 2018

LA PRIMERA VEGADA

És estrany però hi ha cops que vius primeres vegades i ni te'n adones. La primera vegada que degustes un plat exquisit i plores, la primera posta de sol que et fa erissar la pell, el primer petó, el primer avió, el primer amor, el primer llibre que et remou fins dins de tot, aquella cançó que et transporta...

Poques vegades oblides aquestes primeres vegades que amb els anys queden soterrades sota la voràgine de l'anar i venir de la vida; que poques vegades quadra amb el que tu havies planejat. 

Algú em deia que la felicitat està en les primeres vegades, jo crec que la felicitat està en adonar-te'n que aquella vegada serà única i irrepetible i que guardant-la com un tresor dins al cor, la pots reviure i experimentar sempre, això sí, tunejada pel temps, i salpebrada amb detalls que l'haurien fet encara millor...la memòria és això el que té; és selectiva i capriciosa.

La vida et regala moments amb persones que són ÚNICS, viatges amb paissatges i sensacions que no es poden igualar. No cal mirar de repetir-los perqué no es pot. No som els d'ahir i tot canvia.  Cal sentir-se afortunat per haver exprimentat plenitud just en aquell moment i res en un futur serà com alló, però serà del tot diferent i nou...una nova il.lusió, una nova aventura.

Aviat entraré a fer el retir de 10 dies, el Curs de Meditació Vipassana, i sé que serà una primera i única vegada. Em vull obrir a aquesta experiència per rememorar-la , integrar-la i sobretot aprofitar-la, perqué és el primer cop que m'atreveixo a viatjar cap al meu interior durant 10 dies, sense contacte amb l'exterior i guardant un codi de conducte estricte , en silenci. Em podré permetre deixar tot l'extern per només ocupar-me de mi, de mi...

Em sento afortunada i també sento que ara ho necessito més que mai, que ara ÉS EL MOMENT.

Així que tot l'agraïment al camí de vida que m'ha conduït on soc ara, perqué cada dia és una nova oportunitat i cal seguir endevant sempre.




viernes, 28 de septiembre de 2018

EN MARXA

He posat en marxa coses que portava en ment i mai podia fer...al final, com deia una que conec, " tot arriba" i sí, m'ha arribat.
Ahir vaig anar a cantar a la coral del meu poble. Durant la meva infància vaig cantar a una coral a Barcelona, fins que en vaig fer 18. Assejàvem els dissabtes i vam viure moments molt únics i vam fer sortides molt boniques, vaig conéixer gent molt especial i única.
Ens van dirigir persones com l'Oriol Martorell i l'Antoni Ros Marbà, i ahir tornant a formar part d'una coral em van venir un munt de records que tenia mig oblidats,
L'Imma la directora de la coral em deia que cantar és molt terapèutic...i té raó...cantar és magnífic!

També el proper mes de novembre faré un retir Vipassana, seràn deu dies en silenci, sense parlar amb ningú, meditant. Tinc una necessitat boja de fer-ho, de lliberar-me durant deu dies de tot, i estar amb mi mateixa...escoltar-me sense distraccions, sense poder anar en lloc més, deixant anar. Allí no podré escriure ni fer res, però suposo que quan aquesta experiència acabi alguna cosa n'escriuré aquí.

Hi ha moltes altres coses que em faria il.lusió de fer: estudiar fotografia, m'encanta  fotografiar  persones, estudiar història de l'art, fer voluntariat...però com deia una que conec "tot arriba" i espero que arribarà. Com diu ma cosina "sobre la marxa".

Omplir la meva vida de projectes i bonics objectius, viure experiències enriquidores per agradar-me només a mi mateixa...és tot un repte i ara l'assumeixo.

Hi ha un moment per cada cosa i una cosa per cada moment...anem a fer-los únics.


domingo, 26 de agosto de 2018

Finals...

Aviat s'acaba l'agost.

"Cuando eres joven aprendes y cuando te haces mayor entiendes"
"Si vius sense recordar qué has fet , és una putada, ja que sembla que no has tingut vida"

Amb aquestes dues frases dites per les dones més grans de la meva família acabo una setmana d'estiu del tot especial. La joventut és una enfermetat que es cura i fer-se gran et regala saviesa i uns quants dolors d'ossos, si tens sort.

He gaudit d'uns dies que he pogut dedicar a la meva mare, i a fer activitats que la resta de l'any no em són possibles.

Quedar amb una amiga sense límit de temps en un lloc espectacular, anar a escoltar concerts en diumenge, passejar sense mirar el rellotge, sortir a cantar a la fresca entre setmana, llegir al llit sense dormir-me en dos minuts, contemplar el jardí , regar les plantes, endreçar papers del despatx, redescubrir els temps de quan ens enviaàvem postals, fer llargues migdiades, dinar a ca la tieta...

No ha calgut anar gens lluny per viure coses diferents. Aquests parèntesis són tan necessaris; que te 'n adones que ho són quan els has viscut i comproves l'efecte!

És ben cert que amb els anys "entiendes" que quan les dones grans ja no hi siguin, passaràs a ser la dona gran de la família, "entiendes"  que aquells temps on  tothom era "a lloc" ja han passat, i a la taula comencen a haver-hi cadires buides i que la vida està feta per experimentar però que és un entreacte curt  i que és millor aprofitar.

És també el primer estiu després de molts anys  que he tingut dies i dies de vacances i enyoro aquells estius que no s'acabaven mai i que em passava el dia a la platja, llegint, i sense obligació de fer res..esperant el nou curs, ai les èpoques d'estudiant quan tot estava per fer, i el full en blanc.
 És el primer estiu que he vist poc a la meva filla perqué ella té els seus propis estius, meravellosos per cert, i comences a sentir un vertígen estrany al intuir que la vida en els propers anys canviarà i molt...però ben pensat la que estic canviant soc jo.

La meva amiga tot sopant em preguntava si li tenia por a la mort, i li vaig dir que no, però sí  li tinc por al patiment, al deixar de ser independent, a dependre d'altres persones, a perdre qualitats físiques i mentals...però entenc que és part de l'experiència de l'aprenentatge i no cal avançar-se, però sí , cada cop és  més urgent disfrutar del moment, en pau, amb amor i sobretot fent el que sentim que hem de fer i amb les persones que realment ens estimem.

Viure comença a ser URGENT, I VIURE EN PAU encara més.
Dono gràcies a la VIDA per una setmana tan bonica i diferent.
Feliç final d'agost...









miércoles, 6 de junio de 2018

DISTÀNCIES CURTES MOLT LLARGUES



Fa una semana vaig assabentar-me que la veïna de dalt va morir el passat mes de febrer.
A la finca on treballo només hi ha dos pisos, així que era l’única veïna que tenia. Cada matí ens saludàvem quan ella tornava de comprar i sempre li oferia la meva ajuda per pujar-li  el carretó . Tenia un somriure amable  i es notava que estava delicada de salut.

Va morir en cap de semana, per això no en vam saber res, i com que no la veía em vaig pensar que potser havia viatjat al seu país d’orígen a visitar la familia. 

Va ser la semana passada quan vam coincidir a l’escala amb el seu marit que ens ho va explicar tot. No ens ho podíem creure, no ens havíem enterat de res.

Això m’ha fet pensar que no en sabem res dels que tenim més aprop,  i que un dia hi són i a l’endemà potser ja no.  Ens muntem les nostres històries de com són i qué fan i resulta que són això … només les nostres històries allunyades de la realitat.
Potser hauria d’haver pujat i preguntar per ella…però tenia por de molestar o de semblar xafardera. De vegades, senzillament,  no preguntem  perqué tenim por de les respostes i ens estimem més viure en la ignorància  mirant cap un altre cantó;  i seguir pensant que la nostra historia és real.  A més , qui ens assegura que ens respondran la veritat?

I estic amb aquesta cabòria al cap que comença amb mi mateixa i perqué les distàncies més curtes de vegades són les més llargues; i potser ens sentim millor explicant les nostres intimitats a desconeguts que, quan es converteixen en coneguts , tornen a quedar-se  en bàbia.

I torno a pensar en el meu calaix buit, aquell que tinc per a les sorpresas desagradables, per als imprevistos , per a tot el que no esperes i que et reprén…però fem veure que no ens afecta, però sí , ho fa, i ens remou i tirem terra al damunt perqué no ho volem admetre.

Serà que m’estic tornant massa sensible potser o que estic a punt de fer-ne 53…però li dóno importancia a altres coses, a detalls petits però que per a mi són importants.  Una resposta ben donada, el temps dedicat, una paraula amable, un pensament dedicat, una abraçada autèntica, una mirada de tot cor, un silenci compartit amb complicitat. En una paraula AUTENTICITAT.

Però ara me’n vaig “de mare”; i a més  no parlo de la vergonya, aquella que de vegades tenim i ens fa fer coses que no voldríem, o el que és pitjor , deixem de fer coses que voldríem per vergonyetes…

De totes formes no em deixa de fascinar descubrir que molts cops seguim camins pautats i en realitat el que voldríem és aventurar-nos per les dreceres que no sabem ben bé on van, i en el nostre dia a dia metòdic i rutinari obrim aquestes dreceres íntimes i secretes sense donar el pas d’anunciar-les al món, de trencar amb el que en realitat no som …  al final ens hauríem  de preguntar: " qué faríem si no tinguéssim por?"
I tu…qué faries???


  

domingo, 8 de abril de 2018

LA TEVA PELL...

Láltre dia estirats al llit, tan aprop teu, observava la teva pell .Contemplava embadalida les teves petites arrugues de darrera l'orella, i el to canyella del teu coll. Pensava que en tots aquests anys he vist com la teva pell envellia i aixó m'omplia el cor de tendresa, i  alhora em preguntava com em deuries veure tu a mi , després de tant de temps.
La part alta de la teva esquena fa un clot on el meu cap encaixa a la perfecció, mentre el meu cos es fon amb el teu  i la teva respiració i la meva sintonitzen, com dos instruments de corda.
I és en aquests moments quan sento una felicitat única que només dóna el pas del  temps, i reconec cada racó del teu cos , recordant els primers cops i la meva ànima et reconeix i es diu que aquí i ara és on ha d'estar.
La vida és incerta i mai sabem si aquesta serà la darrera posta de sol plegats, però la contemplació silenciosa de la teva pell banyada pel sol de la tarda i el fet de  reconéixer en cada plec una carícia, una frase, una mirada; em diu que hem recorregut ja més de la meitat del camí...i tinc vertigen, vertigen per saber qué trobarem a l'altre meitat i si ho podrem descubrir també  plegats...



jueves, 15 de febrero de 2018

CONVERSES

Hi ha converses que valen viure una vida, hi ha paraules que alimenten tant l'ànima que et permeten tirar de renda fins que marxis d'aquest món.
Les converses a cor obert amb les persones que més estimes , escoltar com brolla la felicitat directament de les seves paraules...plena consciència, ple agraïment, sentit de la responsabilitat, i un món per endevant. Full en blanc i totes les oportunitats.
Després de segons quines converses pots marxar en pau, amb un sentiment de missió assolida, com clavar una estaca amb la bandera de "Fet!" dalt del cim.

SÓC MOLT FELIÇ!

martes, 13 de febrero de 2018

MARTES 13

Hi ha dies que tenen "mal fario" com el de dimarts i 13 però a mi és un dels dies que m'agrada més, va néixer la meva filla, en dimarts i 13 i aquesta combinació només evoca en mi alegria, tendresa, bona sort i amor infinit.
També és cert que ella va lligada a la data i que hi ha persones que et lliguen a certs moments, com la música que t'evoca a certes persones.
De vegades no entenem molt bé perqué les hem conegut , sobretot si s'hi han estat poc a la teva vida, però amb el temps hi vas trobant la raó.
Són regals de l'Univers, persones que t'envia perqué aprenguem alguna cosa, o ens en adonem del que no veiem o no volem veure. Persones que t'ajuden a atravessar ponts complicats en un punt de l'existència que de repent tens vertígen i necessites una mà que et retorni la confiança. O et posen al davant de situacions desagradables perqué les superis, senzillament, les traspassis.

No importa l'estona que s'hi estiguin, l'important és rebre el missatge, perqué tota aquella vivència no sigui un estúpida "passa-estona".

Sempre  he estat un tant estranya en quant a conéixer persones, m'agrada pensar que puc aprofundir, per això disfruto tant amb la feina que faig, em permet veure i observar a les persones amb profunditat. Escoltar sentiments i emocions que no se solen explicar a qualsevol.

Però haig d'admetre que em costa molt expressar-me, en quant a la meva profunditat amb els altres i em dóna la sensació que tampoc em comprenen; potser el que dic i el que demostro no quadra-penso, o potser és que tampoc interesso tant, o potser senzillament no m'expresso amb claredat. Costa tant trobar personas en que aquest fluir sigui possible!!!!

Em sabria molt de greu desaprofitar ocasions úniques per entrar en el món d'altres...hi ha experiències dels demés que les puc viure com a meves, cada persona és com un viatge sense necessitat de fer cap reserva. Així que són un pou de saviduria, tan ric , tan profund que m'emociona plenament.
És tan difícil  només escoltar , o estar sense dir res per crear espais que permetin dibuixar un paisatge per compartir confidències o vivéncies, Anem tan ràpid, tenim tantes coses a fer que, qui perdrà un sol instant de la seva héctica vida .?..

De totes formes avui tinc necessitat d'agrair totes les trobades i les persones que m'ho han permés i que també han tingut la gran paciència de dedicar-me estones...ja que la seva observació, els seus punts de vista m'han fet més feliç, més gran i més estimada.

Ja us ho deia, m'encanten els dimarts 13!!!




lunes, 20 de noviembre de 2017

INCREDULA

Incredulitat és la paraula que m'ha tingut ancorada a un fons sense pou. 
No podia ni volia creure que eres així, i esperava un breu senyal, ni que fos intermitent per donar-me compte del que hi havia sempre darrere. De la teva forma real de SER.

Quina mania la dels humans de pensar que les coses i les persones són de la forma que nosaltres creiem que són...quanta energia malbaratada en seguir una quimera que només és fum ...sense consistència.

Lliberar-se de la incredulitat, obrir els ulls i acceptar que tot és com és, i que d'aquesta forma està bé, molt i molt bé; ens permet deixar de "lluitar" amb nosaltres mateixos i ampliar l'espectre de la nostra visió per veure molt  més enllà; i sobretot per no enganyar-nos. 

Les coses són com són, accepta-ho, nena. Més que res que si no perds el temps en voler creure el que no és, el guanyes descubrint nous horitzons, noves experiències, noves gents de cor com tu. Més que res que t'alimentes de realitat i no de ficció, i tornes a estar amb pau , dormint per les nits , i disfrutant amb més intensitat i autenticitat. Gaudeix de l'aventura, sense més i apren .

El gust de la decepció no te'l treu ningú, però tot quedi en això. La decepció la creem nosaltres mateixos amb expectatives inventades i que no van enlloc. I sense la decepció com indentificaríem la dolçor i l'alegria de l'emoció ben entesa?.

Vaig llegir no sé on que tot el que fem als altres en ho fem a nosaltres mateixos...no podem fer mal a algú i no fer-nos-el a nosaltres...

Així que millor creure més en nosaltr@s mateix@s, , no tenir massa expectatives i fer cas a la intuició;  si fem des del cor està tot dit.

No vull deixar de creure en les persones, jo segueixo estimant perqué és la  meva forma de SER.

lunes, 21 de agosto de 2017

BARCELONA

 
La vida et canvia en un instant, et despistes un segon , tombes el cap , i tot el paisatge pot haver canviat.

 Patim perqué tot ens surti bé, perqué la nostra familia estigui segura, per viure una vida amb plenitud...i  fets com els de Barcelona et recorden que res és sota el nostre control.

 Quan saps que la teva filla és a Barcelona, parles amb ella, però et diu que no pensa fer res del que tu li proposes i et respon “la que estic a Barcelona sóc jo”, entens que tot guarda un equilibri tan subtil i delicat, és un fil tan prim que en qualsevol moment es pot trencar. Observes tants camins diferents com formes de pensar.

 Hi ha cents de persones que han perdut éssers estimats en atemptats. Per a ells la vida mai més serà igual, serà una vida, però mai com la d’abans. I s’hauran de llevar cada matí observant que el món continua, però el seu ja no té el mateix color i sentiran que van a ralentí, carregant un dolor al pit que potser el temps podrà alleugerir, però la seva vida mai serà com abans. Hauran de reconstruir-la. I qui et diu que a tu mai et passarà res així? És com si la desgràcia fos un embut, que t’arrossega cap dins i res ni ningú te’n pot alliberar, és un sincronisme fatal implacable.

Sento que hi ha coses que sí podem fer.  Tot comença en nosaltres mateixos, en no jutjar, en no pressuposar, en mantenir-nos en la bondad, en tenir un mirada neta per a tot plegat, en no deixar-nos de dir un t’estimo, ni guardar-nos les abraçades, res no és res si no és viu. I hem de seguir sortint al carrer, estimant la vida, mirant-nos als ulls, que tenen tots els colors, i veure’ns en la diversitat, en l’alegria i en el dolor. Aprendre a perdonar i a deixar de parlar per no dir res, i omplir la vida de contingut lluminós que abraçarà el nostre cantó més fosc. No som tan diferents, més aviat patim tots del mateix. Hem de deixar de banda la ignorancia, i no esperar a Nadal o a les fatalitats per donar-nos un cop de mà.

Cada dia viscut és un regal, cada moment , cada mirada, cada carícia, és un present, perqué en qualsevol instant el paisatge pot canviar…i res tornarà a ser igual.

 

viernes, 28 de julio de 2017

ESPAIS

Avui  deixaré  l’ espai on he treballat durant els darrers cinc anys.
No és un canvi qualsevol, aquest espai és especial perqué aquests cinc anys , professionalment parlant, han sigut els més feliços i els més rodons que recordo,  perqué la tasca feta ha estat la que m’agrada, perqué en aquest espai he estat jo mateixa.

Cada racó em porta un record, una conversa, una llàgrima i una alegria , tot viscut amb autèntica plenitud.  Cada dia aquí ha transcorregut de forma diferent, perqué l’he compartit amb tot tipus de gent amb qui he tingut converses absolutament meravelloses i sorprenents.
Les experiències viscudes, emocionants, i els regals rebuts amb aprenentatge , incalculables.

Per això em sento eternament agraïda per aquest temps aquí i  vull  escriure aquestes paraules a tots els espais que són especials en les nostres vides : aquell bar on vam esmorzar els matins, aquell pub on vam conéixer el primer nuviet/ta , el cinema on anàvem de petits, la pastisseria on berenàvem , la botiga on compràvem xuxes, la boutique on trobàvem la roba més "xic"…un homenatge a tots aquests espais on ens van passar coses boniques , que potser han acabat desapareixent  o que el pas dels anys ha tunejat i ja no són els mateixos, i ves per on, nosaltres tampoc...

Espais com la platja on ens van robar el primer petó, o la discoteca on vam ballar l’estiu de la nostra vida- sempre hi ha un estiu salvatge- aquell local on vam celebrar la festa loca de la que recordem com va començar però no com va acabar, o el pis d’aquell amic o amiga on anàvem a estudiar i ens petàvem de riure criticant els profes, o xerrant de qui ens feia tilín; o el pati de l’escola que el veiem tan gran i resulta que era petit, petit – al menys en el meu cas-


Segur que no sóc l’unica que quan passa davant d’un d’aquests espais el record la inunda i , depenent  del dia pots notar una melangia molt tendra. Espais que quan els evoquem ens condueixen a persones i moments que formen part de nosaltres i els duem tatuats al cor.
Així doncs, un brindis per tots aquests llocs del nostre record, i un xin xin per aquesta botiga que m'ha acollit aquests darrers cinc anys , tan generosa i amorosament.

A partir de setembre m'espera un altre lloc, meravellós i màgic on començaré una nova aventura perqué lo bo i millor encara està per arribar.


viernes, 16 de junio de 2017

Cinquanta-dos voltes de sol


Sóc d’un temps que anàvem amb moto sense casc, i que per treure’ns el carnet de conduir havíem de fer l’exàmen a pistes.

Temps de walkman i cassette, discoteques, BUP i COU, de TV amb banyes i canal UHF.  D’anys 80 amb “ombreres”, melenes arissades i viatges amb avió on et servien en safates els àpats i els seients eren amplis, les hostesses, totes dones, i es deien “assafates”.

Nits de rock en angles i castellà, de la “movida”, i despertars on algún amic havia decidit marxar amb una xeringa clavada al braç.

Sóc d’un temps sense mòbils i de telèfon gòndola al menjador de casa. Temps en que es parlava, mirant-nos als ulls, davant d’un cafè, que pagàvem amb pessetes.

Avui hi penso perqué ja n’he fet 52, lligats i al sac, i perqué quan traspassa algú amb la meva edat no deixo de dir-me que la vida és molt fràgil. Bonica i frágil com una rosella que quan la toques amb les mans…va i es desfà.

No seria sincera si no confessés que enyoro aquells dies on el temps passava més lent i  anaves a comprar a la botiga del barri, els súpers i els centres comercials ni tan sols existien. Ens escrivíem cartes quan marxàvem fora i compràvem papers i sobres de colors per a aquella amistat especial amb qui també quedàvem per anar al cinema a veure una sessió doble o continua , diumenge a la tarda. Era una època plena d’inventiva , si t’agradava algú havies d’acostar-t’hi, cos a cos, no a través d’una pantalla…per aixó existien “les lentes” en totes les festes.

 

Sembla que en un any no canvia res i quan mires enrere te n’adones que el pas del temps ho modifica tot. La vida és fluxe, és moviment, és canvi… però ara corre tan despressa que no et dóna ni l’oportunitat    d’ agafar alé i contemplar-la tota sencera. Ens quedem amb bocins, sensacions, frases fetes i primeres impressions. Per aixó sempre acavem escoltant que els temps passats eren millors…i senzillament només érem més joves.


 

 

viernes, 21 de abril de 2017

DIUEN

Diuen que quan es tanca una porta, sempre s'obre una finestra. Diuen que un clau treu un altre clau. Diuen que l'amor és el motor del món. Diuen que una flor no fa estiu i que sempre plou sobre mullat.
Diuen que arribem sols i marxem sols,  que en la vida tot són espills, i que depen del cristall com te la miris.
Diuen que tot és dins i com és dalt és a baix , que tota acció té una consequència , que no hi ha principi sense final, i que hi ha finals que són el preludi de bonics inicis.
Diuen que la vida és màgica per qui creu en la màgia, i que tot és possible si creus en tu mateix.
Diuen que tots som un, i que recullim el que sembrem.
Diuen tantes coses, que m'estimo més escoltar el meu silenci, perqué diuen que allí s'amaguen totes les respostes.
Diuen tantes coses que no són certes que millor observar, perqué diuen que millor els fets i no pas les paraules.
Diuen que els bons amics es poden comptar amb els dits d'una mà i que millor estar sol que mal acompanyat...diuen que l'amor és cec i que no hi ha mal que cent anys duri.
Diuen que mal de molts consol de tontos i diuen que sempre es torna on es va ser feliç.
Diuen que el que importa és el camí, i que tot comença amb un primer pas.
Diuen que millor seguir caminant sense mirar enrera i diuen que hi ha coses que no tenen explicació.
Diuen que hi ha instants que valen tota una vida i jo em quedo amb la dita que la vida només és un instant  i que avui hi som i demà potser ja no.


viernes, 24 de marzo de 2017

ENTELATS

Avui fa una tarda de les que entelen els vidres , fora plou i dins s'hi està bé.


En tardes com aquestes penses que, enlloc d'estar treballant,  voldries ser a casa , més concretament  dins el llit fent-ho tot menys dormir. Deixar-te anar dins els llençols, amb l'habitació ben calenta, plena d'espelmes i aromes dolços i fer l'amor una vegada i un altra , dolçament, sense presses, mentre escoltes com fora plou i es fa fosc. I dormir i tornar-te a despertar...sense pensar...i entre penombres dir tot alló que sents, mentre acarones suaument un altre cos i el respires, desitjant que no surti el sol perqué aquell màgic instant no s'acabi mai.
Llençols de seda que deixen que els cossos llisquin mentre s'agafen fortament de les mans per deixar anar sospirs de plaer entre les boques humides, que es busquen amb fam de més, de més, de molt més...
Figures humanes tan ben encaixades que no haurien de separar-se mai  perqué juntes esclaten en l'èxtasi més absolut, instants que brillen sobre les pells humides, brillants, vibrants.

Avui fa una tarda d'aquestes ...que entelen els vidres.