viernes, 22 de julio de 2016

AMORE

El amor es la energía que mueve el mundo..."all you need is love",  AMORE, qué bella palabra.
Cuántos tipos de amor, y qué ciego es el amor.

Estos últimos meses he sabido de muchas bodas, bodas de personas maduras que siguen creyendo en el amor , en el compromiso y en compartir. No deja de sorprenderme cómo lo plasmamos en ceremonia, grande o pequeña, y en expandir nuestra felicidad a los que más queremos. En hacer de lo más loco, el amor, lo más solemne.

El amor me sigue embelesando, tan irracional, primitivo, esencial y espontáneo. Da igual las veces que nos equivoquemos, deseamos AMOR, porque todo lo compartido sabe mejor, porque tener cómplices de vida multiplica las sensaciones, nos hace sentir mucho más vivos.

Admiro estas segundas bodas, o primeras bodas en edades otoñales...hace que sigas creyendo en el amor, observando el brillo de sus ojos, y el nuevo sentido que han tomado sus vidas, ahora en compañía.

Íntimamente pienso que, si  quedara sin pareja, que ¡espero que no! no sentiría la necesidad de volverme a casar; mi ser necesitaría vivir consigo mismo, ya que nunca he disfrutado de la soledad, de vivir sola.
Vives con tus padres y te casas, pasando a vivir con tu marido - así se hacía antes- y veo muy necesario vivir sol@ , para conocerte mejor y disfrutar de tu propia compañía.
Da miedo pensar que seguimos casándonos sólo por costumbre, o por inercia o peor aún, porque no soportamos la soledad.

El amor se puede saborear sólo, o con hielo, en cocktail, en batido, en frío o en caliente, de día o de noche...porque el amor siempre está ahí y ha creado un poso tan grande,  que forma parte de nuestras células, de nuestra especie, porque es el motor del mundo.

Así que casados o no...el disfrute del AMOR es la mejor sensación que existe, es tirarse sin red, el vértigo del precipicio, el vuelco del corazón, el brillo en nuestra piel.

Celebremos el AMOR,  siempre!!!!!


viernes, 17 de junio de 2016

LES MENTIDES MÉS BONIQUES

Em vas dir les mentides més boniques. Des del començament, TOT era mentida. 

Perqué molts móns només són boniques mentides, fugides endevant per a cors massa sensibles i incompresos.
Sensacions que ens dolen i volem evitar, realitats virtuals en les que és més bonic viure, en les que podem ser qui volem.
Són tan boniques les mentides boniques, no tenen límit, i molta molta imaginació. Són somnis particulars i privats però que quan els compartim no ens adonem que podem fer molt de mal...perqué són mentida!.Tot i que per un temps prenen cos, es fan mig reals ja que els demés hi creuen.
Una amiga em va dir un cop que podem enganyar a tothom, menys a nosaltres mateixos...quanta raó en aquestes paraules. El nostre espai més intern coneix la veritat i es fa pena...però té més sentit tirar endevant i seguir mentint; funciona, sí,  fins que deixa de fer-ho. Fins que les mentides ja no esborren el que sabem en realitat, fins que el pit ens fa massa mal per seguir mentint, fins que no podem mirar als ulls dels demés i , pitjor encara, fins que no podem mirar-nos directament al mirall, senzillament, perquè no ens hi reconeixem.
Les mentides són dolces, anestessiants i narcòtiques; calmen el mal que fa la dura realitat, als cors massa sensibles i amb por a  la soledat.
Els grans mentiders són febles i egoïstes, prefereixen un decorat de món que el mateix món, prefereixen no saber , ni enamorar-se, ni comprometre's,  per no sentir... , sempre han de tenir una sortida d'emergència a la vista, per fugir com a lladres. Lladres de somnis i d'il·lusions, lladres de sentiments, vampirs cercant energies netes i sense engany on poder respirar i agafar nous aires, sempre per seguir mentint. Dolces mentides, qué boniques.

Em vas dir les mentides més boniques i el millor de tot és que ho sabia; perquè jo també em mentia pensant que eres qui no ets, pensant que realment eres especial.


martes, 14 de junio de 2016

CINQUANTA MÉS UN ...cinquantanyera

Cada aniversari és una celebració, un any més que som vius i que ho podem veure. És una data en la que sento moltes coses, però potser la que més sento és: Osti, però com pot ser? Jo, cinquanta-un anys???
De joveneta sempre havia pensat que moriria molt jove, així que la meva tendència natural és la d'aprofitar-ho tot fins al final, no deixar-ne passar ni una i canviar el que no m'agrada perquè avui hi som i demà podem no ser-hi. 
La vida és una aventura, o així la veig jo,  però n'hi ha que són més aventurers que d'altres, i sense aventura, on és la gràcia?  El que més m'emociona és que entro en la cinquentena plena de plans, d'il.lusions, de reptes i de projectes i acompanyada de les millors persones del món. Tinc molta sort.
M'encanta mirar me al mirall i adonar-me'n que cada cicatriu té una història i que la majoria de les arrugues són de riure tot i que un parell no ho són...i potser són les més grosses.
Podem cuidar-nos molt i molt, pensar en positiu, viure en harmonia, però el pas dels anys és inevitable, i passen per a tots. Als 30 no t'ho penses però de repent et "plantufen" 51 espelmes davant per bufar i  penses "però que coi ha passat?" Hi ha quelcom que no es pot tunejar, la mirada...la mirada sempre té la nostra edat i és on veiem les persones per dins...que és el més important.
Així que celebraré un any més, un 14 de juny més!!!!El millor regal. Aquest any al caure en dimarts l'hem celebrat el passat cap de setmana i ha estat millor encara que l'any anterior...tenen raó els que diuen que el millor està per arribar i jo vull que cada any sigui millor, Només depen de mi, ara ho sé.









viernes, 20 de mayo de 2016

QUAN CUINO...

M'agrada cuinar...quan cuino em sento en pau. Soc de l'opinió que cuinar és cosa dels generosos, dels que pensen en els altres i els agrada fer-los feliços. Cuinar és tot un ritual. Pensar qué cuinaràs i per a qui, el número de comensals, els ingredients i on ho compraràs, si és una ocasió especial o un àpat "de diari", com ho vols presentar, i l'estona que t'hi estaràs...
L'àvia Mercedes em va ensenyar a cuinar i ho va fer els estius, quan els passava amb ella a Calafell. L'àvia adorava cuinar i tot el que passava per les seves mans era molt més bo.
Cuinar és per a persones que saben gestionar el temps i les mides però que al mateix temps els agrada fer "provatures" i experimentar. Cuinar fa de la cuina un espai màgic, una estada on es passen les millors estones i es tenen  converses  úniques i íntimes . Res millor que mentre cuinem per explicar-nos confidències, aventures, anècdotes...cuinar és crear .
La meva filla Vilma diu que tot el que jo cuino està més bó, té més bona pinta; només pel fet que ho he fet jo ( o potser per no haver-s'ho de fer ella sola!)
Pots donar molta felicitat preparant aquell plat especial que tant agrada a algú que estimes, o convertir la truita de patata i ceba en una celebració. Una presentació amorosa, una bonica taula, unes espelmes i molt de caliu fan miracles i omplen el cor.
Hi ha una cosa curiosa que em passa, tinc memòria gustativa, m'enrecordo dels llocs i de les persones pel que menjo. M'agrada observar la persona que menja davant meu...com agafa els coberts, si menja lent o ràpid, qué li agrada, qué no...és tot un joc de sentits molt atractius per a mi. I en quant als llocs quasi bé tenen gust, potser no recordaré el nom d'un Museu però recordaré els plats que he menjat i el que em van transmetre.
Hi ha coses que están tan bones que quan les mengem tanquem els ulls per potenciar-ne el sabor i les sensacions, i hi ha gustos que et transporten en el temps i et recorden la infantesa, la joventut o un moment precís que tenia el mateix gust.
Cuinant cuides de tu i dels demés. M'agrada fer de "bruixeta" i enviar pensaments d'agraïment cap els aliments, gratitud i amor també cap els comensals...he arribat a la conclusió que l'AMOR és l'ingredient secret per a la cuina...i per a la vida.
Aquesta foto té 5 anys!!!!

jueves, 19 de mayo de 2016

MEMÒRIA

Memòria, fil conductor de records i històries passades. Memòria, tova, com la cera, i plàstica , moldejable, subjectiva , de colors o en blanc i negra.
Memòria visual, sensorial, literària o històrica.
La memòria tan  volàtil  és bo materialitzar-la en escrits, cançons, contes, exposicions, mostres, llistes...la memòria pot esborrar-se i no quedar-ne res de res. Esfumar-se de cop.
Avui més que mai li trobo sentit a escriure aquest blog, és una memòria de vida, no massa extensa, però prou consistent  per retrobar-me si algun cop em perdo.
De vegades decidim esborrar memòria, en canvi ,d'altres, decidim tatuar memòries que queden clavades com àncores al nostre cervell.
Hi ha memòria dolorosa i n'hi ha d'alegra així que molts són els que  decideixen tirar la tovallola i quedar-se sense memòries. Viure en una amnèsia, si més no, lliberadora que perdona errors, malentesos, odis, rancunies i que agermana amb un dia a dia inconscient. És un començar amb la fulla en blanc, és un "borrón y cuenta nueva" molt particular i que només va amb un mateix.
Ja que el món segueix girant, cada cop més depressa, però sense memòria el temps s'atura i només és ARA. El passat no existeix, i el futur no es pot imprimir sense tinta, tan se val, no importa, qui ho recordarà?!

Suposo que sense memòria només et veus en els altres, en el que t'expliquen que has fet o has estat. En creure que en aquelles fotos antigues hi apareixes tu i que va haver-hi un temps que eres damunt la via, en el tren de la vida del que has decidit baixar per només contemplar , sentir, i esperar...


domingo, 6 de marzo de 2016

I DESPRÉS DEL FINAL DEL CONTE?

L'altre dia dinava a Barcelona, en el meu oasi preferit,  al carrer Buenos Aires  Bernat +,   l'espai també és una magnífica llibreria, així que hi havia un faristol petitó davant meu amb un llibre que es titolava "Cosas que escribí mientras se me enfriaba el café". El títol ja el vaig trobar molt atractiu però, a la contraportada, explicava l'autor , Isaac Pachón, que una de les coses per les que el va escriure era el fet de preguntar-se :Qué passa als contes després dels "i van ser feliços i van menjar anissos"?

Potser sí que el Pachón té raó, vaig pensar, les històries interessants comencen després d'això, no? 
Perqué ja ho diuen moltes cançons, la vida no és com en els contes, tot i que moltes vegades busquem prínceps blaus en granotes i focs d'artifici en històries de poca consistència..., millorades, potser, per la nostra imaginació. I seguim desitjant moments multi color, i de ben segur que en tenim uns quants. Paradoxalment, no sabíem quan els estàvem vivint , que aquells instants quedarien tatuats al cor i com un puzzle anirien construint el nostre "imaginari" de FELICITAT... la gran desitjada, sempre intermitent, sempre fugaç.

I segons la meva experiència, de 50 anys de vida, hehehehe, això no ho pot dir tothom, l'imaginari és molt i molt variat i si hagués de sospesar els moments dolços versus els amargs, la balança es decantaria cap als dolços. Primer, perquè ho soc molt jo , de dolça, i segon perqué els amargs senzillament els he oblidat...així de senzill i així de complicat. La vida és com jo decideixo fer-la, dolça o amarga... i m'agrada més el dolç!!!!

Qué se'n deu haver fet de la Ventafocs???? De la Bella Dorment o de la Blanca Neu? Seguiran plenes de felicitat , hauran patit crisis, problemes , ensurts i desgràcies a la segona part del conte?. Esdevenen com aquests artitstes que moren en plena joventut. Mai es faran vells, sempre conservaran la seva bellesa, tendresa, i inocència...sempre viuran en temps millors. Es queden  a la primera part...i cada part de la vida té molt a dir, no trobeu?

Qué passarà a les 12.00? Tindrem carrossa???

miércoles, 17 de febrero de 2016

17 de Febrer

Avui, EM FELICITO. No, no és el meu aniversari, però en certa forma HO ÉS!
Un dia com avui , ara fa 10 ANYS, em van diagnosticar DEPRESSIÓ.
Un dia com avui, ara fa deu anys, vaig anar al metge, al CAP de l'Arboç...em trobava tan malament. Li vaig dir al doctor "crec que tinc stress". Quinze minuts més tard sortia de la consulta amb el "parte" de baixa per depressió...qué trist! "Tu no pots treballar en aquest estat", em digué el doctor.
Ara ho recordo amb un somriure "de medio lao", però mai oblidaré aquell dia, perquè aquell dia vaig tornar a néixer.
La depressió em va ensenyar a perdonar-me, a estimar-me, a comprendre'm, a responsabilitzar-me i a conscienciar-me que tot, absolutament tot depen de mi.
La depressió em va donar a conéixer les teràpies alternatives i energétiques i gràcies a elles, vaig descobrir-me i explorar-me i vaig saber quina era la meva missió de vida.
La depressió m'ha fet apreciar la vida tal i com és, feta de petits bocins de felicitat i amargor...i m'ha fet mirar més endins de tot i de tothom.
La depressió ha estat el trampolí que m'ha impulsat cap a mi mateixa, la JO veritable, la que realment SOC, no com els altres em veien, o volien que fos.
La depressió va encendre el meu fAr de llum interior i permet que sempre estigui encés per a mi i a la cap i la fi també per als que m'envolten.
La depressió ha estat un regal de l'Univers.

Així que avui estic de celebració...una década des d'aquell dia que jo creia fatídic. Una depressió que vaig trigar vora 3 anys en superar. Quan la vida ens posa obstacles aquests són  una oportunitat per creixer i jo soc molt afortunada per haver patit aquella depressió que em va portar a la vida immensament plena que estic vivint actualment.

La solució no està en oblidar els mals moments i fer com que no han passat. La solució està en viure els mals moments treient- ne l'entrallat i amb aquest nou coneixement evolucionar, aprendre i millorar. Qui no s'ha equivocat mai? Qui no ha passat mai males èpoques? Qui no ha estat perdut durant un temps? Qui no s'ha sentit fatal, de vegades? Qui?

Així que aquí va el meu petit homenatge a la meva depressió...cada mes de febrer és més fàcil de passar, cada dia viscut és un motiu d'alegria. Així que em FELICITO perqué m'ho mereixo.

lunes, 1 de febrero de 2016

SIN RUTINA

Me encanta cuando el día me presenta de cara un nuevo reto, un imprevisto que hace que todo lo planeado se vaya al traste. Antes solía incomodarme mucho, pero ahora me divierte...finalmente, el día ha resultado ser NUEVO...diferente...y te has dejado sorprender.

No sé dónde leí que para que te pasen cosas diferentes, debes hacer cosas diferentes...cuánta razón con el dicho. Aparcar en una calle distinta, salir de casa a una hora diferente, cambiar de ruta al ir hacia el trabajo...proporcionan un cambio de perspectiva, provocan nuevas visiones, nuevos encuentros...

Decir que sí a una actividad que nunca antes habrías hecho, aventurarte a practicar algún nuevo deporte, salirte del bocata de jamón con café con leche y atreverte con el porridge. Comer con los dedos, saborear la fruta con los ojos cerrados, bañarte en el mar en pleno invierno...

Hacer que nuestros días sean mágicos y diferentes está en nuestras manos, teñir la vida con múltiples colores depende de nosotros...sólo debemos seguir nuestro corazón, y decir SÍ, si así lo sentimos, o NO, si no queremos seguir haciendo lo que no vibramos.

A veces lo que interpretamos como contratiempos sólo son puertas que se abren para conocer otras realidades, otros caminos, otras perspectivas, otras personas
...es divertido y emocionante, ¿no creéis?

martes, 19 de enero de 2016

Aquella persona ...

Hi ha sentiments que només pertanyen a una sola persona, fantasies que només tenen per protagonistes aquella certa persona i tu. Hi ha experiències que voldries viure-les només amb aquella persona , i hi ha pensaments que només pots dedicar a , sí, aquella única persona.

Tan se val on siguis, amb qui et trobis, si dorms o et despertes...sempre segueix apareixent aquella persona amb qui havies somniat veure una posta de sol, prendre un café, agafar-li la mà, o escoltar una cançó.

És aquella persona, irrepetible, única i que t'evoca sensacions que només ella, sense saber-ho, és capaç .

Tots tenim una d'aquestes persones especials, que quan penses en ella et provoca  un somriure i alhora et ve  un gust agredolç,  barreja de nostàlgia i del que hauria pogut ser.  Aquella persona que no cal mirar enrere per veure-la, sempre va amb tu;  la seva presencia i el seu record, i que només el temps converteix en un miratge , que no saps si ha estat real o imaginari.









miércoles, 13 de enero de 2016

TENIR-TE

Saps? El més important que té l'ésser humà és a ell/a mateix/a. Si no et "tens" sempre et vas buscant i ho sols fer en els altres.
Et tens quan estàs en pau i fas les coses de cor, i quan sents que el que fas als altres també t'ho fas a tu mateix/a. Et tens quan la teva paraula té un valor i quan fas el que dius. Et tens quan obres el cor i comparteixes els teus sentiments amb sinceritat i autenticitat, per tu mateix i ningú més.
"Tenir-te" molts cops és un camí doloròs perquè és solitari. Penses que t'has de donar i no penses mai abans que, no es pot donar el que no és teu.
Tenir-te és trobar-te, trobar la teva illa i disfrutar-la tot sol/a, trobar-te i no haver de fugir de res, perquè ets al teu lloc, al teu centre, on tot flueix i està en calma.
Tenir-te és una aventura, única i personal. Tenir-te a tu mateix , és l'únic que té sentit per viure plenament amb els altres.

lunes, 28 de diciembre de 2015

Maggie May

Ara que ja en tinc 50 aquesta cançó ha pres molt de sentit per a mi...

The morning sun, when it's in your face
Really shows your age
That don't worry me none
In my eyes you're everything

                                                        (Quina sort ser aquesta Maggie, no?)


Wake up, Maggie
I think I got something to say to you
It's late September and 
I really should be back at school
I know I keep you amused
But I feel I'm being used
Oh, Maggie, I couldn't have tried anymore
You led me away from home 
Just to save you from being alone
You stole my heart but I love you anyway

The morning sun, when it's in your face
Really shows your age
That don't worry me none
In my eyes you're everything
I laughed at all of your jokes
My love you didn't need to coax
Oh, Maggie, I couldn't have tried anymore
You led me away from home
Just to save you from being alone
You stole my heart but I love you anyway

All I needed was a friend
To lend a guiding hand
But you turned into a lover
And mother what a lover!
You wore me out
All you did was wreck my bed
And, in the morning kick me in the head
Oh, Maggie, I couldn't have tried anymore
You led me away from home
Just to save you from being alone
You stole my heart but I love you anyway

I suppose I could collect my books
And get on back to school
Or steal my daddy's cue
And make a living out of playing pool
Or find myself a rock & roll band
That needs a helping hand
Oh, Maggie, I couldn't have tried anymore
You made a first-class fool out of me
But I'm as blind as a fool can be
You stole my heart but I love you anyway

Rod Stewart - Maggie May

lunes, 28 de septiembre de 2015

TELÉFONOOOOOOO....mi casa

Aún a riesgo de parecer jurásica, que mi hija esté medio viviendo en Barcelona ha provocado que "retome" el placer de hablar por teléfono.
Todas las tardes nos llamamos, y comentamos el día: sus clases, los  nuevos amigos, qué ha comido, cómo se siente.
Desde que yo era adolescente,  no me había colgado al teléfono durante mogollón de tiempo para hablar del día a día, de los pequeños detalles, de cosas que no sean meros mensajes tipo información "no podré ir mañana, te llamo en otro momento".
Recuerdo que en aquellos entonces, corrían los años 80, sólo nos  podíamos comunicar de ese modo con los compis del cole y del instituto...y si algun@ nos gustaba  nos podíamos tirar HORAS hablando; siempre cuando nuestros padres no estaban en casa, claro y con la grandísima diferencia que no existía la Tarifa Plana.
Cuando veía en el buzón la carta-factura de telefónica, temblaba; sabía que mi padre pondría el grito en el cielo "pero ,  qué es esto, ¿con quién coño habéis estado hablando por teléfono?
Era sumamente estresante no poderme alargar en mis conversaciones porque estaba allí mi padre, delante de mi, con los brazos cruzados, preguntando ¿con quién estás hablando?" Y yo contestaba "con menganito, del instituto" Y él respondía ¿Pero no os lo habéis dicho todo esta mañana?, si queréis hablar ,quedad para tomar algo, por Dios, me vas a arruinar?
Lo mejor era cuando hablaba con algún noviete y le mentía diciendo que estaba hablando con una amiga sobre los deberes del insti. Aunque siempre corría el peligro que mi padre descolgara algún otro teléfono de la casa (supletorios, se llamaban)  y espiara mi conversación...eso sí que era una jugada!
Los teléfonos por aquel entonces eran de colorines, tipo góndola, de plástico brillante y se marcaban los números rodando unos discos...me encantan los teléfonos. Una vez, para preservar mi intimidad, mi madre me dio permiso para instalarme uno en mi habitación, era azul cielo, una cucada. Pero, ay mi padre! cuando lo vio...todavía oigo sus gritos, menudo berrinche.
Aunque, he de decir en su favor que, cuando reñía con algún chico con el que estaba saliendo, mis padres eran el mejor filtro, mentían por mi de una forma espectacular. "No, lo siento, no está. Estará fuera todo el fin de semana. Le decimos que te llame, ¿vale?, ¿quién dices que eres?"
Qué tiempos aquellos...era bonico decir "no, cuelga tu"..Y el otro te contestaba "no, primero tu", y sentarte en el suelo o tenderte en la cama hablando de chorradas, escuchando la respiración,  al otro lado del aparato.
Ahora, preferimos escribir, mensajes largos, cortos, más o menos concisos , con trillones de faltas de ortografía, y encima podemos añadir imágenes, fotos...y emoticonossss.  También conversamos por SKYPE...ciencia ficción en los 80.
La tontería de colgarme al teléfono se me curó de golpe después de trabajar dos años en una multinacional de telefonista...aborrecí el teléfono, para siempre jamás. Nada como una buena conversación con un cafecito delante o una cervecita.

Ahora, adoro charlar con mi hija por teléfono...es el mejor momento del día, aunque no estoy tan segura de si a ella le gusta tanto...

martes, 15 de septiembre de 2015

RECURRENTE

Hay recuerdos que son imborrables, aunque con el tiempo acaben llenos de polvo. Los años de universidad es uno de ellos, suelen ser años salvajes que recordamos con mucha nostalgia, años en los que todo estaba por hacer , en los que  mente y cuerpo son entes efervescentes y hay mucho mucho por descubrir.
Hoy estos recuerdos vuelven a la luz, mañana mi hija inicia la universidad y me encantaría hacerme pequeña, cual Alicia, y meterme en su flamante carpeta para poder vivir de nuevo todas esas emociones.
Los años pasan y ahora todo es muy diferente: matrículas por Internet, horarios por avanzado, grupos de Whattsapp, créditos...se me queda la cara de pasmo cuando me cuenta todas esas cosas.
Cierro los ojos y la veo bajando del autocar que la llevó por primera vez al Instituto, parecía que volvía de la guerra, fatigada y con "mamitis". Mañana será muy diferente, la que tendré "hijitis" seré yo, que estaré como un saco de nervios esperando que me lo explique todo...aunque las madres nunca lo saben todo, ya lo sabéis.

Empieza una nueva etapa, vamos a vivirla intensamente, aunque siento "profunda envidia",  esa envidia de la buena, porque me encantaría volver de nuevo a esos años universitarios , que para mi fueron , de los más felices de mi vida.