lunes, 21 de noviembre de 2016

INFIDEL

Per qué no et sents infidel si cada dia escoltes una música diferent? Per qué cada dia podem menjar un estil de cuina diferent i no sentir que li fem banyes a la cuina mediterrània?
Per qué la música ens fa sentir tan vius i ens dóna tan plaer i el menjar també? Serà perqué ens fan sentir lliures?, per qué podem variar i sentir-nos nosaltres mateixos?
Fa temps que hi penso...cada música té el seu moment i cada tipus de menjar també,  no?
Tot i que també és cert que hi ha cançons que ens acompanyaran tota la vida perqué ens evocaran moments i records molt i molt especials...i hi haurà àpats que moriràn amb nosaltres, gustos que conservarem per sempre en la nostra memòria.

A més, no sempre hem d'estar escoltant música i hi haurà dies que potser menjarem diferent o deixarem de menjar...i no ens sentirem culpables, potser només estarem malalts.

M'encantaria sentir me igual de lliure amb les persones...poder ser qui realment  soc , i expressar-ho amb confiança. Veure les persones que jo vull i en el moment que a mi m'agradaria i poder dir "No", si no em ve de gust alguna cosa...poder expressar-me a la meva manera sense por de ferir sensibilitats.

Clar, els humans som diferents, som egoïstes i gelosos i ens hem criat dins d'una cultura i uns costums que la majoria de les vegades ens encotillen i ens dónen una visió limitant.
Ampliar la perspectiva, adonar-nos que cada dia pot ser el darrer, i fer de cada instant el que nosaltres volem d'aquell temps, escoltant la música que més ens agrada, menjant un trocet de xocolata i parlant amb la persona que necessitem i que sabem ens comprendrà en aquella situació; o si més no intentar-ho, que no quedi per nosaltres, i si volem passar aquella estona en soledat i en silenci, fer-ho , sense tenir por de ferir, sense sentir-nos obligats a res.

És tan relatiu això de la infidelitat, és tan gratificant poder ser qui ets i no haver de fingir, s'hi està tan bé amb les persones que estimant-te et deixen ser lliures, et donen ales però que sempre hi són amb una paraula de benvinguda...podria ser tot tan fàcil com escoltar cada dia una música diferent.






martes, 4 de octubre de 2016

LA VIDA ÉS IMPRESSIONISTA

Ahir, a Barcelona, vaig retrobar-me amb una vella amiga de la Universitat. Una d'aquelles persones que saps seran amigues per sempre, tot i que faci segles que no us heu vist, una amiga de les que deixen marca al cor.
Amb el temps he aprés que a les velles amistats has de mirar-les als ulls, l'efecte del temps és letal, però mirant els ulls et retrobes : en aquells anys, en  aquells llocs. La meva amiga està radiant...i li ho puc dir sense recança, quina sort! i seguim parlant com llavors, sense acabar les frases, passant d'un tema a l'altre...ximples de nosaltres! no es poden resumir vora deu anys en un parell d'hores.

I vaig compartir amb ella una sensació que tinc des de fa alguns dies...la vida és impressionista. L'has de mirar i observar de lluny, en conjunt, i captar-ne la sensació en global; no cal entrar en detalls, no cal mirar les pinzellades més minses, o el petit to que desentona si t'hi fixes massa. En el nostre quadre sempre hi haurà una pinzellada en fals, o un error de càlcul, però és el conjunt el que importa, és l'equilibri amb la resta de l'obra el que fa del quadre quelcom únic i especial.

La vida sempre és generosa, però hem de saber mirar-la. Mirar-la bé, amb deteniment i perspectiva, per observar de forma plena la seva grandesa i el gran espectacle que ofereix a qui s'atura i es meravella.

Com els impressionistas, tan criticats, però que sabien plasmar , sense entrar en el detall minimalista, una emoció, una sensació, una vivència, un ambient, un sentiment.

La meva amiga em va mirar...com si veiés el meu quadre per primera vegada, i em va dir que tenia molta raó, a més , en aquell moment, estàvem pintant , estàvem compartint tocs d'amor de forma recíproca, jo en el seu quadre i ella en el meu.

Hi ha persones de les que guardarem per sempre els seus colors i les seves textures i cada cop que contemplem la nostra vida, les trobarem , en el conjunt, un llegat que hem fet nostre i que forma part de nosaltres mateixos.

lunes, 26 de septiembre de 2016

DARRERE LA FINESTRA

No puc evitar fixar-me en el banc que tinc davant de la botiga...m'agrada observar-lo i veure qui s'hi asseu. De vegades em meravello que a ple sol, sempre hi ha un o altre; descansant de portar bosses, o mirant el mòbil, o senzillament badant, de vegades s'hi adormen i tot!
M'agrada imaginar qui són, com és que han parat aquí, en aquest banc, quina és la seva història.
Observo darrere la finestra...crec que tots ho hem fet algun cop, oi?
Seure i observar com passen els cotxes, la gent , els que  passen sempre corrents, els que xerren , els que escolten música, els que van parlant sols, els que van amb nens  que expliquen les seves aventures...
Veure gent és molt divertit, amb la meva mare, al Passeig de Calafell, a ple estiu,  ens explicàvem la història imaginària de qui més ens cridava l'atenció i sempre ens quedaven les ganes de córrer darrere i preguntar-li "És així la seva vida? És aquesta la seva història?"
Històries fascinants, realitats que superen amb creus la ficció, aventures de qui les escolta, vida de qui les explica.
El millor és jugar amb la imaginació ... mai saps si la història de la  realitat és asseguda en aquell banc,


miércoles, 31 de agosto de 2016

TARDOR, ja estàs trigant...

Última setmana d'agost i setembre ja treu el nas  per darrera la porta. El mes 9 de l'any i que , com el número indica, és un final i marca un inici. Setembre té els colors més bonics i més melangiosos :  ocres, grocs, vermells, marrons i verds amb un toc apagadet...l'aire es torna fresc i se sent el xiu xiu de les fulles que plouen dels arbres sense parar. La llum "va d'interessant" i és tènue, comfortable,  i un toc més fresca.
No sé si ho heu notat,  però m'enamora la tardor, és la meva estació preferida, al Penedès les vinyes són un espectacle, i la terra roja amb "la llum interessant" convida a no deixar de mirar, i només respirar.
S'acaben els amors d'estiu, tot sembla que torna a lloc,  hi ha retrobaments després del llarg agost,  es prenen també decisions importants, diuen que és l'època de l'any amb més separacions matrimonials;   es construeixen noves iniciatives, comença el curs escolar, l'olor dels llibres i la goma d'esborrar, les pells llueixen brunes i ens recorden que encara potser tindrem algun dia més de platja...el temps és tan bonic per la tardor al Penedès.
Per la tardor ja venen de gust les infusions calentes, i entrar a la cuina a fer platillos, la jaqueteta i dormir abraçadets després de la forta calor...la tardor és molt romàntica, no trobeu? plena de matisos i sobretot de novetats. Tardor , et trobava a faltar...

viernes, 22 de julio de 2016

AMORE

El amor es la energía que mueve el mundo..."all you need is love",  AMORE, qué bella palabra.
Cuántos tipos de amor, y qué ciego es el amor.

Estos últimos meses he sabido de muchas bodas, bodas de personas maduras que siguen creyendo en el amor , en el compromiso y en compartir. No deja de sorprenderme cómo lo plasmamos en ceremonia, grande o pequeña, y en expandir nuestra felicidad a los que más queremos. En hacer de lo más loco, el amor, lo más solemne.

El amor me sigue embelesando, tan irracional, primitivo, esencial y espontáneo. Da igual las veces que nos equivoquemos, deseamos AMOR, porque todo lo compartido sabe mejor, porque tener cómplices de vida multiplica las sensaciones, nos hace sentir mucho más vivos.

Admiro estas segundas bodas, o primeras bodas en edades otoñales...hace que sigas creyendo en el amor, observando el brillo de sus ojos, y el nuevo sentido que han tomado sus vidas, ahora en compañía.

Íntimamente pienso que, si  quedara sin pareja, que ¡espero que no! no sentiría la necesidad de volverme a casar; mi ser necesitaría vivir consigo mismo, ya que nunca he disfrutado de la soledad, de vivir sola.
Vives con tus padres y te casas, pasando a vivir con tu marido - así se hacía antes- y veo muy necesario vivir sol@ , para conocerte mejor y disfrutar de tu propia compañía.
Da miedo pensar que seguimos casándonos sólo por costumbre, o por inercia o peor aún, porque no soportamos la soledad.

El amor se puede saborear sólo, o con hielo, en cocktail, en batido, en frío o en caliente, de día o de noche...porque el amor siempre está ahí y ha creado un poso tan grande,  que forma parte de nuestras células, de nuestra especie, porque es el motor del mundo.

Así que casados o no...el disfrute del AMOR es la mejor sensación que existe, es tirarse sin red, el vértigo del precipicio, el vuelco del corazón, el brillo en nuestra piel.

Celebremos el AMOR,  siempre!!!!!


viernes, 17 de junio de 2016

LES MENTIDES MÉS BONIQUES

Em vas dir les mentides més boniques. Des del començament, TOT era mentida. 

Perqué molts móns només són boniques mentides, fugides endevant per a cors massa sensibles i incompresos.
Sensacions que ens dolen i volem evitar, realitats virtuals en les que és més bonic viure, en les que podem ser qui volem.
Són tan boniques les mentides boniques, no tenen límit, i molta molta imaginació. Són somnis particulars i privats però que quan els compartim no ens adonem que podem fer molt de mal...perqué són mentida!.Tot i que per un temps prenen cos, es fan mig reals ja que els demés hi creuen.
Una amiga em va dir un cop que podem enganyar a tothom, menys a nosaltres mateixos...quanta raó en aquestes paraules. El nostre espai més intern coneix la veritat i es fa pena...però té més sentit tirar endevant i seguir mentint; funciona, sí,  fins que deixa de fer-ho. Fins que les mentides ja no esborren el que sabem en realitat, fins que el pit ens fa massa mal per seguir mentint, fins que no podem mirar als ulls dels demés i , pitjor encara, fins que no podem mirar-nos directament al mirall, senzillament, perquè no ens hi reconeixem.
Les mentides són dolces, anestessiants i narcòtiques; calmen el mal que fa la dura realitat, als cors massa sensibles i amb por a  la soledat.
Els grans mentiders són febles i egoïstes, prefereixen un decorat de món que el mateix món, prefereixen no saber , ni enamorar-se, ni comprometre's,  per no sentir... , sempre han de tenir una sortida d'emergència a la vista, per fugir com a lladres. Lladres de somnis i d'il·lusions, lladres de sentiments, vampirs cercant energies netes i sense engany on poder respirar i agafar nous aires, sempre per seguir mentint. Dolces mentides, qué boniques.

Em vas dir les mentides més boniques i el millor de tot és que ho sabia; perquè jo també em mentia pensant que eres qui no ets, pensant que realment eres especial.


martes, 14 de junio de 2016

CINQUANTA MÉS UN ...cinquantanyera

Cada aniversari és una celebració, un any més que som vius i que ho podem veure. És una data en la que sento moltes coses, però potser la que més sento és: Osti, però com pot ser? Jo, cinquanta-un anys???
De joveneta sempre havia pensat que moriria molt jove, així que la meva tendència natural és la d'aprofitar-ho tot fins al final, no deixar-ne passar ni una i canviar el que no m'agrada perquè avui hi som i demà podem no ser-hi. 
La vida és una aventura, o així la veig jo,  però n'hi ha que són més aventurers que d'altres, i sense aventura, on és la gràcia?  El que més m'emociona és que entro en la cinquentena plena de plans, d'il.lusions, de reptes i de projectes i acompanyada de les millors persones del món. Tinc molta sort.
M'encanta mirar me al mirall i adonar-me'n que cada cicatriu té una història i que la majoria de les arrugues són de riure tot i que un parell no ho són...i potser són les més grosses.
Podem cuidar-nos molt i molt, pensar en positiu, viure en harmonia, però el pas dels anys és inevitable, i passen per a tots. Als 30 no t'ho penses però de repent et "plantufen" 51 espelmes davant per bufar i  penses "però que coi ha passat?" Hi ha quelcom que no es pot tunejar, la mirada...la mirada sempre té la nostra edat i és on veiem les persones per dins...que és el més important.
Així que celebraré un any més, un 14 de juny més!!!!El millor regal. Aquest any al caure en dimarts l'hem celebrat el passat cap de setmana i ha estat millor encara que l'any anterior...tenen raó els que diuen que el millor està per arribar i jo vull que cada any sigui millor, Només depen de mi, ara ho sé.









viernes, 20 de mayo de 2016

QUAN CUINO...

M'agrada cuinar...quan cuino em sento en pau. Soc de l'opinió que cuinar és cosa dels generosos, dels que pensen en els altres i els agrada fer-los feliços. Cuinar és tot un ritual. Pensar qué cuinaràs i per a qui, el número de comensals, els ingredients i on ho compraràs, si és una ocasió especial o un àpat "de diari", com ho vols presentar, i l'estona que t'hi estaràs...
L'àvia Mercedes em va ensenyar a cuinar i ho va fer els estius, quan els passava amb ella a Calafell. L'àvia adorava cuinar i tot el que passava per les seves mans era molt més bo.
Cuinar és per a persones que saben gestionar el temps i les mides però que al mateix temps els agrada fer "provatures" i experimentar. Cuinar fa de la cuina un espai màgic, una estada on es passen les millors estones i es tenen  converses  úniques i íntimes . Res millor que mentre cuinem per explicar-nos confidències, aventures, anècdotes...cuinar és crear .
La meva filla Vilma diu que tot el que jo cuino està més bó, té més bona pinta; només pel fet que ho he fet jo ( o potser per no haver-s'ho de fer ella sola!)
Pots donar molta felicitat preparant aquell plat especial que tant agrada a algú que estimes, o convertir la truita de patata i ceba en una celebració. Una presentació amorosa, una bonica taula, unes espelmes i molt de caliu fan miracles i omplen el cor.
Hi ha una cosa curiosa que em passa, tinc memòria gustativa, m'enrecordo dels llocs i de les persones pel que menjo. M'agrada observar la persona que menja davant meu...com agafa els coberts, si menja lent o ràpid, qué li agrada, qué no...és tot un joc de sentits molt atractius per a mi. I en quant als llocs quasi bé tenen gust, potser no recordaré el nom d'un Museu però recordaré els plats que he menjat i el que em van transmetre.
Hi ha coses que están tan bones que quan les mengem tanquem els ulls per potenciar-ne el sabor i les sensacions, i hi ha gustos que et transporten en el temps i et recorden la infantesa, la joventut o un moment precís que tenia el mateix gust.
Cuinant cuides de tu i dels demés. M'agrada fer de "bruixeta" i enviar pensaments d'agraïment cap els aliments, gratitud i amor també cap els comensals...he arribat a la conclusió que l'AMOR és l'ingredient secret per a la cuina...i per a la vida.
Aquesta foto té 5 anys!!!!

jueves, 19 de mayo de 2016

MEMÒRIA

Memòria, fil conductor de records i històries passades. Memòria, tova, com la cera, i plàstica , moldejable, subjectiva , de colors o en blanc i negra.
Memòria visual, sensorial, literària o històrica.
La memòria tan  volàtil  és bo materialitzar-la en escrits, cançons, contes, exposicions, mostres, llistes...la memòria pot esborrar-se i no quedar-ne res de res. Esfumar-se de cop.
Avui més que mai li trobo sentit a escriure aquest blog, és una memòria de vida, no massa extensa, però prou consistent  per retrobar-me si algun cop em perdo.
De vegades decidim esborrar memòria, en canvi ,d'altres, decidim tatuar memòries que queden clavades com àncores al nostre cervell.
Hi ha memòria dolorosa i n'hi ha d'alegra així que molts són els que  decideixen tirar la tovallola i quedar-se sense memòries. Viure en una amnèsia, si més no, lliberadora que perdona errors, malentesos, odis, rancunies i que agermana amb un dia a dia inconscient. És un començar amb la fulla en blanc, és un "borrón y cuenta nueva" molt particular i que només va amb un mateix.
Ja que el món segueix girant, cada cop més depressa, però sense memòria el temps s'atura i només és ARA. El passat no existeix, i el futur no es pot imprimir sense tinta, tan se val, no importa, qui ho recordarà?!

Suposo que sense memòria només et veus en els altres, en el que t'expliquen que has fet o has estat. En creure que en aquelles fotos antigues hi apareixes tu i que va haver-hi un temps que eres damunt la via, en el tren de la vida del que has decidit baixar per només contemplar , sentir, i esperar...


domingo, 6 de marzo de 2016

I DESPRÉS DEL FINAL DEL CONTE?

L'altre dia dinava a Barcelona, en el meu oasi preferit,  al carrer Buenos Aires  Bernat +,   l'espai també és una magnífica llibreria, així que hi havia un faristol petitó davant meu amb un llibre que es titolava "Cosas que escribí mientras se me enfriaba el café". El títol ja el vaig trobar molt atractiu però, a la contraportada, explicava l'autor , Isaac Pachón, que una de les coses per les que el va escriure era el fet de preguntar-se :Qué passa als contes després dels "i van ser feliços i van menjar anissos"?

Potser sí que el Pachón té raó, vaig pensar, les històries interessants comencen després d'això, no? 
Perqué ja ho diuen moltes cançons, la vida no és com en els contes, tot i que moltes vegades busquem prínceps blaus en granotes i focs d'artifici en històries de poca consistència..., millorades, potser, per la nostra imaginació. I seguim desitjant moments multi color, i de ben segur que en tenim uns quants. Paradoxalment, no sabíem quan els estàvem vivint , que aquells instants quedarien tatuats al cor i com un puzzle anirien construint el nostre "imaginari" de FELICITAT... la gran desitjada, sempre intermitent, sempre fugaç.

I segons la meva experiència, de 50 anys de vida, hehehehe, això no ho pot dir tothom, l'imaginari és molt i molt variat i si hagués de sospesar els moments dolços versus els amargs, la balança es decantaria cap als dolços. Primer, perquè ho soc molt jo , de dolça, i segon perqué els amargs senzillament els he oblidat...així de senzill i així de complicat. La vida és com jo decideixo fer-la, dolça o amarga... i m'agrada més el dolç!!!!

Qué se'n deu haver fet de la Ventafocs???? De la Bella Dorment o de la Blanca Neu? Seguiran plenes de felicitat , hauran patit crisis, problemes , ensurts i desgràcies a la segona part del conte?. Esdevenen com aquests artitstes que moren en plena joventut. Mai es faran vells, sempre conservaran la seva bellesa, tendresa, i inocència...sempre viuran en temps millors. Es queden  a la primera part...i cada part de la vida té molt a dir, no trobeu?

Qué passarà a les 12.00? Tindrem carrossa???

miércoles, 17 de febrero de 2016

17 de Febrer

Avui, EM FELICITO. No, no és el meu aniversari, però en certa forma HO ÉS!
Un dia com avui , ara fa 10 ANYS, em van diagnosticar DEPRESSIÓ.
Un dia com avui, ara fa deu anys, vaig anar al metge, al CAP de l'Arboç...em trobava tan malament. Li vaig dir al doctor "crec que tinc stress". Quinze minuts més tard sortia de la consulta amb el "parte" de baixa per depressió...qué trist! "Tu no pots treballar en aquest estat", em digué el doctor.
Ara ho recordo amb un somriure "de medio lao", però mai oblidaré aquell dia, perquè aquell dia vaig tornar a néixer.
La depressió em va ensenyar a perdonar-me, a estimar-me, a comprendre'm, a responsabilitzar-me i a conscienciar-me que tot, absolutament tot depen de mi.
La depressió em va donar a conéixer les teràpies alternatives i energétiques i gràcies a elles, vaig descobrir-me i explorar-me i vaig saber quina era la meva missió de vida.
La depressió m'ha fet apreciar la vida tal i com és, feta de petits bocins de felicitat i amargor...i m'ha fet mirar més endins de tot i de tothom.
La depressió ha estat el trampolí que m'ha impulsat cap a mi mateixa, la JO veritable, la que realment SOC, no com els altres em veien, o volien que fos.
La depressió va encendre el meu fAr de llum interior i permet que sempre estigui encés per a mi i a la cap i la fi també per als que m'envolten.
La depressió ha estat un regal de l'Univers.

Així que avui estic de celebració...una década des d'aquell dia que jo creia fatídic. Una depressió que vaig trigar vora 3 anys en superar. Quan la vida ens posa obstacles aquests són  una oportunitat per creixer i jo soc molt afortunada per haver patit aquella depressió que em va portar a la vida immensament plena que estic vivint actualment.

La solució no està en oblidar els mals moments i fer com que no han passat. La solució està en viure els mals moments treient- ne l'entrallat i amb aquest nou coneixement evolucionar, aprendre i millorar. Qui no s'ha equivocat mai? Qui no ha passat mai males èpoques? Qui no ha estat perdut durant un temps? Qui no s'ha sentit fatal, de vegades? Qui?

Així que aquí va el meu petit homenatge a la meva depressió...cada mes de febrer és més fàcil de passar, cada dia viscut és un motiu d'alegria. Així que em FELICITO perqué m'ho mereixo.

lunes, 1 de febrero de 2016

SIN RUTINA

Me encanta cuando el día me presenta de cara un nuevo reto, un imprevisto que hace que todo lo planeado se vaya al traste. Antes solía incomodarme mucho, pero ahora me divierte...finalmente, el día ha resultado ser NUEVO...diferente...y te has dejado sorprender.

No sé dónde leí que para que te pasen cosas diferentes, debes hacer cosas diferentes...cuánta razón con el dicho. Aparcar en una calle distinta, salir de casa a una hora diferente, cambiar de ruta al ir hacia el trabajo...proporcionan un cambio de perspectiva, provocan nuevas visiones, nuevos encuentros...

Decir que sí a una actividad que nunca antes habrías hecho, aventurarte a practicar algún nuevo deporte, salirte del bocata de jamón con café con leche y atreverte con el porridge. Comer con los dedos, saborear la fruta con los ojos cerrados, bañarte en el mar en pleno invierno...

Hacer que nuestros días sean mágicos y diferentes está en nuestras manos, teñir la vida con múltiples colores depende de nosotros...sólo debemos seguir nuestro corazón, y decir SÍ, si así lo sentimos, o NO, si no queremos seguir haciendo lo que no vibramos.

A veces lo que interpretamos como contratiempos sólo son puertas que se abren para conocer otras realidades, otros caminos, otras perspectivas, otras personas
...es divertido y emocionante, ¿no creéis?

martes, 19 de enero de 2016

Aquella persona ...

Hi ha sentiments que només pertanyen a una sola persona, fantasies que només tenen per protagonistes aquella certa persona i tu. Hi ha experiències que voldries viure-les només amb aquella persona , i hi ha pensaments que només pots dedicar a , sí, aquella única persona.

Tan se val on siguis, amb qui et trobis, si dorms o et despertes...sempre segueix apareixent aquella persona amb qui havies somniat veure una posta de sol, prendre un café, agafar-li la mà, o escoltar una cançó.

És aquella persona, irrepetible, única i que t'evoca sensacions que només ella, sense saber-ho, és capaç .

Tots tenim una d'aquestes persones especials, que quan penses en ella et provoca  un somriure i alhora et ve  un gust agredolç,  barreja de nostàlgia i del que hauria pogut ser.  Aquella persona que no cal mirar enrere per veure-la, sempre va amb tu;  la seva presencia i el seu record, i que només el temps converteix en un miratge , que no saps si ha estat real o imaginari.