viernes, 17 de junio de 2016

LES MENTIDES MÉS BONIQUES

Em vas dir les mentides més boniques. Des del començament, TOT era mentida. 

Perqué molts móns només són boniques mentides, fugides endevant per a cors massa sensibles i incompresos.
Sensacions que ens dolen i volem evitar, realitats virtuals en les que és més bonic viure, en les que podem ser qui volem.
Són tan boniques les mentides boniques, no tenen límit, i molta molta imaginació. Són somnis particulars i privats però que quan els compartim no ens adonem que podem fer molt de mal...perqué són mentida!.Tot i que per un temps prenen cos, es fan mig reals ja que els demés hi creuen.
Una amiga em va dir un cop que podem enganyar a tothom, menys a nosaltres mateixos...quanta raó en aquestes paraules. El nostre espai més intern coneix la veritat i es fa pena...però té més sentit tirar endevant i seguir mentint; funciona, sí,  fins que deixa de fer-ho. Fins que les mentides ja no esborren el que sabem en realitat, fins que el pit ens fa massa mal per seguir mentint, fins que no podem mirar als ulls dels demés i , pitjor encara, fins que no podem mirar-nos directament al mirall, senzillament, perquè no ens hi reconeixem.
Les mentides són dolces, anestessiants i narcòtiques; calmen el mal que fa la dura realitat, als cors massa sensibles i amb por a  la soledat.
Els grans mentiders són febles i egoïstes, prefereixen un decorat de món que el mateix món, prefereixen no saber , ni enamorar-se, ni comprometre's,  per no sentir... , sempre han de tenir una sortida d'emergència a la vista, per fugir com a lladres. Lladres de somnis i d'il·lusions, lladres de sentiments, vampirs cercant energies netes i sense engany on poder respirar i agafar nous aires, sempre per seguir mentint. Dolces mentides, qué boniques.

Em vas dir les mentides més boniques i el millor de tot és que ho sabia; perquè jo també em mentia pensant que eres qui no ets, pensant que realment eres especial.


martes, 14 de junio de 2016

CINQUANTA MÉS UN ...cinquantanyera

Cada aniversari és una celebració, un any més que som vius i que ho podem veure. És una data en la que sento moltes coses, però potser la que més sento és: Osti, però com pot ser? Jo, cinquanta-un anys???
De joveneta sempre havia pensat que moriria molt jove, així que la meva tendència natural és la d'aprofitar-ho tot fins al final, no deixar-ne passar ni una i canviar el que no m'agrada perquè avui hi som i demà podem no ser-hi. 
La vida és una aventura, o així la veig jo,  però n'hi ha que són més aventurers que d'altres, i sense aventura, on és la gràcia?  El que més m'emociona és que entro en la cinquentena plena de plans, d'il.lusions, de reptes i de projectes i acompanyada de les millors persones del món. Tinc molta sort.
M'encanta mirar me al mirall i adonar-me'n que cada cicatriu té una història i que la majoria de les arrugues són de riure tot i que un parell no ho són...i potser són les més grosses.
Podem cuidar-nos molt i molt, pensar en positiu, viure en harmonia, però el pas dels anys és inevitable, i passen per a tots. Als 30 no t'ho penses però de repent et "plantufen" 51 espelmes davant per bufar i  penses "però que coi ha passat?" Hi ha quelcom que no es pot tunejar, la mirada...la mirada sempre té la nostra edat i és on veiem les persones per dins...que és el més important.
Així que celebraré un any més, un 14 de juny més!!!!El millor regal. Aquest any al caure en dimarts l'hem celebrat el passat cap de setmana i ha estat millor encara que l'any anterior...tenen raó els que diuen que el millor està per arribar i jo vull que cada any sigui millor, Només depen de mi, ara ho sé.