martes, 4 de octubre de 2016

LA VIDA ÉS IMPRESSIONISTA

Ahir, a Barcelona, vaig retrobar-me amb una vella amiga de la Universitat. Una d'aquelles persones que saps seran amigues per sempre, tot i que faci segles que no us heu vist, una amiga de les que deixen marca al cor.
Amb el temps he aprés que a les velles amistats has de mirar-les als ulls, l'efecte del temps és letal, però mirant els ulls et retrobes : en aquells anys, en  aquells llocs. La meva amiga està radiant...i li ho puc dir sense recança, quina sort! i seguim parlant com llavors, sense acabar les frases, passant d'un tema a l'altre...ximples de nosaltres! no es poden resumir vora deu anys en un parell d'hores.

I vaig compartir amb ella una sensació que tinc des de fa alguns dies...la vida és impressionista. L'has de mirar i observar de lluny, en conjunt, i captar-ne la sensació en global; no cal entrar en detalls, no cal mirar les pinzellades més minses, o el petit to que desentona si t'hi fixes massa. En el nostre quadre sempre hi haurà una pinzellada en fals, o un error de càlcul, però és el conjunt el que importa, és l'equilibri amb la resta de l'obra el que fa del quadre quelcom únic i especial.

La vida sempre és generosa, però hem de saber mirar-la. Mirar-la bé, amb deteniment i perspectiva, per observar de forma plena la seva grandesa i el gran espectacle que ofereix a qui s'atura i es meravella.

Com els impressionistas, tan criticats, però que sabien plasmar , sense entrar en el detall minimalista, una emoció, una sensació, una vivència, un ambient, un sentiment.

La meva amiga em va mirar...com si veiés el meu quadre per primera vegada, i em va dir que tenia molta raó, a més , en aquell moment, estàvem pintant , estàvem compartint tocs d'amor de forma recíproca, jo en el seu quadre i ella en el meu.

Hi ha persones de les que guardarem per sempre els seus colors i les seves textures i cada cop que contemplem la nostra vida, les trobarem , en el conjunt, un llegat que hem fet nostre i que forma part de nosaltres mateixos.