viernes, 28 de julio de 2017

ESPAIS

Avui  deixaré  l’ espai on he treballat durant els darrers cinc anys.
No és un canvi qualsevol, aquest espai és especial perqué aquests cinc anys , professionalment parlant, han sigut els més feliços i els més rodons que recordo,  perqué la tasca feta ha estat la que m’agrada, perqué en aquest espai he estat jo mateixa.

Cada racó em porta un record, una conversa, una llàgrima i una alegria , tot viscut amb autèntica plenitud.  Cada dia aquí ha transcorregut de forma diferent, perqué l’he compartit amb tot tipus de gent amb qui he tingut converses absolutament meravelloses i sorprenents.
Les experiències viscudes, emocionants, i els regals rebuts amb aprenentatge , incalculables.

Per això em sento eternament agraïda per aquest temps aquí i  vull  escriure aquestes paraules a tots els espais que són especials en les nostres vides : aquell bar on vam esmorzar els matins, aquell pub on vam conéixer el primer nuviet/ta , el cinema on anàvem de petits, la pastisseria on berenàvem , la botiga on compràvem xuxes, la boutique on trobàvem la roba més "xic"…un homenatge a tots aquests espais on ens van passar coses boniques , que potser han acabat desapareixent  o que el pas dels anys ha tunejat i ja no són els mateixos, i ves per on, nosaltres tampoc...

Espais com la platja on ens van robar el primer petó, o la discoteca on vam ballar l’estiu de la nostra vida- sempre hi ha un estiu salvatge- aquell local on vam celebrar la festa loca de la que recordem com va començar però no com va acabar, o el pis d’aquell amic o amiga on anàvem a estudiar i ens petàvem de riure criticant els profes, o xerrant de qui ens feia tilín; o el pati de l’escola que el veiem tan gran i resulta que era petit, petit – al menys en el meu cas-


Segur que no sóc l’unica que quan passa davant d’un d’aquests espais el record la inunda i , depenent  del dia pots notar una melangia molt tendra. Espais que quan els evoquem ens condueixen a persones i moments que formen part de nosaltres i els duem tatuats al cor.
Així doncs, un brindis per tots aquests llocs del nostre record, i un xin xin per aquesta botiga que m'ha acollit aquests darrers cinc anys , tan generosa i amorosament.

A partir de setembre m'espera un altre lloc, meravellós i màgic on començaré una nova aventura perqué lo bo i millor encara està per arribar.


viernes, 16 de junio de 2017

Cinquanta-dos voltes de sol


Sóc d’un temps que anàvem amb moto sense casc, i que per treure’ns el carnet de conduir havíem de fer l’exàmen a pistes.

Temps de walkman i cassette, discoteques, BUP i COU, de TV amb banyes i canal UHF.  D’anys 80 amb “ombreres”, melenes arissades i viatges amb avió on et servien en safates els àpats i els seients eren amplis, les hostesses, totes dones, i es deien “assafates”.

Nits de rock en angles i castellà, de la “movida”, i despertars on algún amic havia decidit marxar amb una xeringa clavada al braç.

Sóc d’un temps sense mòbils i de telèfon gòndola al menjador de casa. Temps en que es parlava, mirant-nos als ulls, davant d’un cafè, que pagàvem amb pessetes.

Avui hi penso perqué ja n’he fet 52, lligats i al sac, i perqué quan traspassa algú amb la meva edat no deixo de dir-me que la vida és molt fràgil. Bonica i frágil com una rosella que quan la toques amb les mans…va i es desfà.

No seria sincera si no confessés que enyoro aquells dies on el temps passava més lent i  anaves a comprar a la botiga del barri, els súpers i els centres comercials ni tan sols existien. Ens escrivíem cartes quan marxàvem fora i compràvem papers i sobres de colors per a aquella amistat especial amb qui també quedàvem per anar al cinema a veure una sessió doble o continua , diumenge a la tarda. Era una època plena d’inventiva , si t’agradava algú havies d’acostar-t’hi, cos a cos, no a través d’una pantalla…per aixó existien “les lentes” en totes les festes.

 

Sembla que en un any no canvia res i quan mires enrere te n’adones que el pas del temps ho modifica tot. La vida és fluxe, és moviment, és canvi… però ara corre tan despressa que no et dóna ni l’oportunitat    d’ agafar alé i contemplar-la tota sencera. Ens quedem amb bocins, sensacions, frases fetes i primeres impressions. Per aixó sempre acavem escoltant que els temps passats eren millors…i senzillament només érem més joves.


 

 

viernes, 21 de abril de 2017

DIUEN

Diuen que quan es tanca una porta, sempre s'obre una finestra. Diuen que un clau treu un altre clau. Diuen que l'amor és el motor del món. Diuen que una flor no fa estiu i que sempre plou sobre mullat.
Diuen que arribem sols i marxem sols,  que en la vida tot són espills, i que depen del cristall com te la miris.
Diuen que tot és dins i com és dalt és a baix , que tota acció té una consequència , que no hi ha principi sense final, i que hi ha finals que són el preludi de bonics inicis.
Diuen que la vida és màgica per qui creu en la màgia, i que tot és possible si creus en tu mateix.
Diuen que tots som un, i que recullim el que sembrem.
Diuen tantes coses, que m'estimo més escoltar el meu silenci, perqué diuen que allí s'amaguen totes les respostes.
Diuen tantes coses que no són certes que millor observar, perqué diuen que millor els fets i no pas les paraules.
Diuen que els bons amics es poden comptar amb els dits d'una mà i que millor estar sol que mal acompanyat...diuen que l'amor és cec i que no hi ha mal que cent anys duri.
Diuen que mal de molts consol de tontos i diuen que sempre es torna on es va ser feliç.
Diuen que el que importa és el camí, i que tot comença amb un primer pas.
Diuen que millor seguir caminant sense mirar enrera i diuen que hi ha coses que no tenen explicació.
Diuen que hi ha instants que valen tota una vida i jo em quedo amb la dita que la vida només és un instant  i que avui hi som i demà potser ja no.


viernes, 24 de marzo de 2017

ENTELATS

Avui fa una tarda de les que entelen els vidres , fora plou i dins s'hi està bé.


En tardes com aquestes penses que, enlloc d'estar treballant,  voldries ser a casa , més concretament  dins el llit fent-ho tot menys dormir. Deixar-te anar dins els llençols, amb l'habitació ben calenta, plena d'espelmes i aromes dolços i fer l'amor una vegada i un altra , dolçament, sense presses, mentre escoltes com fora plou i es fa fosc. I dormir i tornar-te a despertar...sense pensar...i entre penombres dir tot alló que sents, mentre acarones suaument un altre cos i el respires, desitjant que no surti el sol perqué aquell màgic instant no s'acabi mai.
Llençols de seda que deixen que els cossos llisquin mentre s'agafen fortament de les mans per deixar anar sospirs de plaer entre les boques humides, que es busquen amb fam de més, de més, de molt més...
Figures humanes tan ben encaixades que no haurien de separar-se mai  perqué juntes esclaten en l'èxtasi més absolut, instants que brillen sobre les pells humides, brillants, vibrants.

Avui fa una tarda d'aquestes ...que entelen els vidres.


lunes, 20 de marzo de 2017

TINC EL DRET

Ja ha arribat la primavera i l'haig de veure des de la finestra. Porto deu dies trobant-me malament i el darrer cap de setmana l'he passat al llit, és ben bé que quan el cos ja no tira...no tira i hem de parar.
Aquestes estones entre somnis , mig enfebrada,  m'han donat per pensar en moltes coses, i en recodar-ne d'altres. Per qué serà que no parem mai de pensar? Tot i que jo sempre dic de mi mateixa que no sóc de pensar, que sóc més de sentir...aquests dies m'he vist desbordada per molts pensaments i records, serà per la temperatura!
He recordat quan era petita i em posava malalta, com ma mare em cuidava i em portava els àpats al llit, en una safateta amb potes. Eren temps en els que ens podíem permetre estar una setmana al llit, "cobant" l'encostipat i no passava absolutament res.  Pensava que avui en dia estar malalt al llit és quasi com un pecat...tenim tanta feina, plans i coses a fer que no donem descans al cos, tot i que li fa falta...  tot i que no es troba bé. Per qué anem tan depressa? Sembla que volem accelerar els processos naturals...sembla que volem adaptar el que és natural a la nostra conveniència. Dins meu pensava que feia anys que no agafava una grip i que també tenia dret al meu repós, descans, i deixar que el meu cos es recuperés de la forma més natural possible...pensava "Tinc dret a estar malalta jo també!, a estar al llit prenent sopetes i tapada fins dalt!

També he pensat en lo necessari que és dormir bé i que feia molt molt de temps que no ho feia...porto dos nits dormint al llit tota la nit i no anant amunt i avall, del sofà al llit, del llit a la cuina...

I en aquests dies de repos he agafat algun llibre i he tornat a llegir...cosa que em costava molt i molt de fer darrerament, i ara veig que era perquè anava massa accelerada.

Crec que aquesta grip em feia molta falta per reposicionar les coses al seu lloc i per marcar el meu espai, retrobar de nou el meu equilibri, i agrair cada moment, instant, segon de salut i de benestar. Aquesta grip m'ha anat molt bé per prioritzar-me , res funciona si jo no funciono i haig d'aprendre a redosificar

Demà tornaré a emprendre la marxa i crec que mica amb mica ho aconseguiré, vull disfrutar de la primavera, de la feina, dels meus, dels instants trobant me bé, De vegades la vida et posa per davant tants reptes, novetats, activitats, informació, experiències, que no tens el temps suficient per assimilar-ho, que no ho pots gaudir a poc a poc , com se saboreja un bon vi o una bona xerrada davant d'un café.

No vull córrer tant, vull deixar de córrer...vull viure l'ARA al meu ritme i em vull trobar bé, bé del tot, així que disfrutaré d'aquesta tarda tranquila a casa i d'un somni més que reparador per iniciar la primavera de 2017 ressetejada, i amb un pas més tranquil.

PD Mirant el  meu blog des de l'any 2009 no havia agafat una grip...així que veig que em tocava...tinc una entrada que es diu INFLUENZA on ho comento...com passa el temps ostia!




martes, 24 de enero de 2017

Ens parla

La vida ens parla constantment...som vida però com totes les ciències i arts triguem un temps en aprendre a escoltar-la i un altre temps en aprendre a entendre-la i més temps en aprendre a acceptar-la. Temps per aprendre que,  tampoc mai en sabrem prou.

Ens dóna pistes constants, senyals , la vida ens xiu xiueja a cau d'orella, però la majoria dels cops estem massa distrets i ni captem el xiu xiu...de fet no captem, res de res.

Hi ha punts d'inflexió en els que saps has de prendre decisions , decisions molt grosses; però és que ja no pots fer que no hi sents; decisions que faran de la teva vida un espai diferent, nou, i molt més teu.

Hi ha cops que la vida et posa un horitzó tan gran al davant que tornes a tenir vertígen però sents que és una nova oportunitat, i escoltes ben alt "endevant, a qué esperes?"

Així que cercaré un espai de silenci, un temps de silenci, per escoltar molt i molt bé, perqué de res estem segurs, però quan el cor tira ...de res serveix donar-li l'esquena.