viernes, 16 de junio de 2017

Cinquanta-dos voltes de sol


Sóc d’un temps que anàvem amb moto sense casc, i que per treure’ns el carnet de conduir havíem de fer l’exàmen a pistes.

Temps de walkman i cassette, discoteques, BUP i COU, de TV amb banyes i canal UHF.  D’anys 80 amb “ombreres”, melenes arissades i viatges amb avió on et servien en safates els àpats i els seients eren amplis, les hostesses, totes dones, i es deien “assafates”.

Nits de rock en angles i castellà, de la “movida”, i despertars on algún amic havia decidit marxar amb una xeringa clavada al braç.

Sóc d’un temps sense mòbils i de telèfon gòndola al menjador de casa. Temps en que es parlava, mirant-nos als ulls, davant d’un cafè, que pagàvem amb pessetes.

Avui hi penso perqué ja n’he fet 52, lligats i al sac, i perqué quan traspassa algú amb la meva edat no deixo de dir-me que la vida és molt fràgil. Bonica i frágil com una rosella que quan la toques amb les mans…va i es desfà.

No seria sincera si no confessés que enyoro aquells dies on el temps passava més lent i  anaves a comprar a la botiga del barri, els súpers i els centres comercials ni tan sols existien. Ens escrivíem cartes quan marxàvem fora i compràvem papers i sobres de colors per a aquella amistat especial amb qui també quedàvem per anar al cinema a veure una sessió doble o continua , diumenge a la tarda. Era una època plena d’inventiva , si t’agradava algú havies d’acostar-t’hi, cos a cos, no a través d’una pantalla…per aixó existien “les lentes” en totes les festes.

 

Sembla que en un any no canvia res i quan mires enrere te n’adones que el pas del temps ho modifica tot. La vida és fluxe, és moviment, és canvi… però ara corre tan despressa que no et dóna ni l’oportunitat    d’ agafar alé i contemplar-la tota sencera. Ens quedem amb bocins, sensacions, frases fetes i primeres impressions. Per aixó sempre acavem escoltant que els temps passats eren millors…i senzillament només érem més joves.