Camins cap als cementiris

Us heu fixat que bonics són els camins cap als cementiris dels pobles?...sempre he pensat que els hem fet així d'agradables pensant en el dia que el recorregut es farà per a nosaltres.
Normalment són camins frondosos, no massa lluny del poble, vies, sendes més aviat estretes, però prop les carreteres, per visualitzar-los amb claredat, per recordar-nos sempre que aquell és el darrer camí a recòrrer.
Camins que a la primavera queden esquitxats de flors de colors i que a la tardor els colors groguegen, i que a l'hivern perden les fulles i el verd, i a l'estiu sembla que és quan queden més buits, ja ho diuen " a l'estiu tota cuca viu". Camins que tenen bancs per reposar i que et deixen temps per pensar fins que arribes a destí, potser per fer balanç, potser per recordar el que podies haver fet i no vas fer, potser per empenedir-te d'allò que vas dir...qui sap!, penses que potser ja és tard.
Sempre m'han agradat els camins cap el cementiri, a la comarca on visc estan envoltats de vinya i de moreres. Els cementiris són un bon lloc per pensar acompanyat però sense ser destorbat. L'estrany silenci que rodeja els morts és acollidor, convida a quedar-s'hi. Però no cal avançar-se, i en el fons no cal que t'hi convidin, naixem convidats a l'etern somni de la pau.