Sóc d’un temps que anàvem amb moto sense casc, i que per
treure’ns el carnet de conduir havíem de fer l’exàmen a pistes.
Temps
de walkman i cassette, discoteques, BUP i COU, de TV amb banyes i canal
UHF. D’anys 80 amb “ombreres”, melenes arissades i viatges amb avió on et servien en safates els àpats i els seients eren amplis,
les hostesses, totes dones, i es deien “assafates”.
Nits de rock en angles i castellà, de la “movida”, i
despertars on algún amic havia decidit marxar amb una xeringa clavada al braç.
Sóc d’un temps sense mòbils i de telèfon gòndola al
menjador de casa. Temps en que es parlava, mirant-nos als ulls, davant d’un
cafè, que pagàvem amb pessetes.
Avui hi penso perqué ja n’he fet 52, lligats i al sac, i
perqué quan traspassa algú amb la meva edat no deixo de dir-me que la vida és
molt fràgil. Bonica i frágil com una rosella que quan la toques amb les mans…va
i es desfà.
No seria sincera si no confessés que enyoro aquells dies
on el temps passava més lent i anaves a
comprar a la botiga del barri, els súpers i els centres comercials ni tan sols
existien. Ens escrivíem cartes quan marxàvem fora i compràvem papers i sobres
de colors per a aquella amistat especial amb qui també quedàvem per anar al cinema a
veure una sessió doble o continua , diumenge a la tarda. Era una època plena
d’inventiva , si t’agradava algú havies d’acostar-t’hi, cos a cos, no a través
d’una pantalla…per aixó existien “les lentes” en totes les festes.
Sembla que en un any no canvia res i quan mires enrere te
n’adones que el pas del temps ho modifica tot. La vida és fluxe, és moviment,
és canvi… però ara corre tan despressa que no et dóna ni l’oportunitat d’
agafar alé i contemplar-la tota sencera. Ens
quedem amb bocins, sensacions, frases fetes i primeres impressions. Per aixó
sempre acavem escoltant que els temps passats eren millors…i senzillament només
érem més joves.
