Láltre dia estirats al llit, tan aprop teu, observava la teva pell .Contemplava embadalida les teves petites arrugues de darrera l'orella, i el to canyella del teu coll. Pensava que en tots aquests anys he vist com la teva pell envellia i aixó m'omplia el cor de tendresa, i alhora em preguntava com em deuries veure tu a mi , després de tant de temps.
La part alta de la teva esquena fa un clot on el meu cap encaixa a la perfecció, mentre el meu cos es fon amb el teu i la teva respiració i la meva sintonitzen, com dos instruments de corda.
I és en aquests moments quan sento una felicitat única que només dóna el pas del temps, i reconec cada racó del teu cos , recordant els primers cops i la meva ànima et reconeix i es diu que aquí i ara és on ha d'estar.
La vida és incerta i mai sabem si aquesta serà la darrera posta de sol plegats, però la contemplació silenciosa de la teva pell banyada pel sol de la tarda i el fet de reconéixer en cada plec una carícia, una frase, una mirada; em diu que hem recorregut ja més de la meitat del camí...i tinc vertigen, vertigen per saber qué trobarem a l'altre meitat i si ho podrem descubrir també plegats...
