DISTÀNCIES CURTES MOLT LLARGUES

Fa una semana vaig assabentar-me que la veïna de dalt va morir el passat mes de febrer.

A la finca on treballo només hi ha dos pisos, així que era l’única veïna que tenia. Cada matí ens saludàvem quan ella tornava de comprar i sempre li oferia la meva ajuda per pujar-li  el carretó . Tenia un somriure amable  i es notava que estava delicada de salut.

Va morir en cap de semana, per això no en vam saber res, i com que no la veía em vaig pensar que potser havia viatjat al seu país d’orígen a visitar la familia. 

Va ser la semana passada quan vam coincidir a l’escala amb el seu marit que ens ho va explicar tot. No ens ho podíem creure, no ens havíem enterat de res.

Això m’ha fet pensar que no en sabem res dels que tenim més aprop,  i que un dia hi són i a l’endemà potser ja no.  Ens muntem les nostres històries de com són i qué fan i resulta que són això … només les nostres històries allunyades de la realitat.

Potser hauria d’haver pujat i preguntar per ella…però tenia por de molestar o de semblar xafardera. De vegades, senzillament,  no preguntem  perqué tenim por de les respostes i ens estimem més viure en la ignorància  mirant cap un altre cantó;  i seguir pensant que la nostra historia és real.  A més , qui ens assegura que ens respondran la veritat?

I estic amb aquesta cabòria al cap que comença amb mi mateixa i perqué les distàncies més curtes de vegades són les més llargues; i potser ens sentim millor explicant les nostres intimitats a desconeguts que, quan es converteixen en coneguts , tornen a quedar-se  en bàbia.

I torno a pensar en el meu calaix buit, aquell que tinc per a les sorpresas desagradables, per als imprevistos , per a tot el que no esperes i que et reprén…però fem veure que no ens afecta, però sí , ho fa, i ens remou i tirem terra al damunt perqué no ho volem admetre.

Serà que m’estic tornant massa sensible potser o que estic a punt de fer-ne 53…però li dóno importancia a altres coses, a detalls petits però que per a mi són importants.  Una resposta ben donada, el temps dedicat, una paraula amable, un pensament dedicat, una abraçada autèntica, una mirada de tot cor, un silenci compartit amb complicitat. En una paraula AUTENTICITAT.

Però ara me’n vaig “de mare”; i a més  no parlo de la vergonya, aquella que de vegades tenim i ens fa fer coses que no voldríem, o el que és pitjor , deixem de fer coses que voldríem per vergonyetes…

De totes formes no em deixa de fascinar descubrir que molts cops seguim camins pautats i en realitat el que voldríem és aventurar-nos per les dreceres que no sabem ben bé on van, i en el nostre dia a dia metòdic i rutinari obrim aquestes dreceres íntimes i secretes sense donar el pas d’anunciar-les al món, de trencar amb el que en realitat no som …  al final ens hauríem  de preguntar: " qué faríem si no tinguéssim por?"

I tu…qué faries???