domingo, 26 de agosto de 2018

Finals...

Aviat s'acaba l'agost.

"Cuando eres joven aprendes y cuando te haces mayor entiendes"
"Si vius sense recordar qué has fet , és una putada, ja que sembla que no has tingut vida"

Amb aquestes dues frases dites per les dones més grans de la meva família acabo una setmana d'estiu del tot especial. La joventut és una enfermetat que es cura i fer-se gran et regala saviesa i uns quants dolors d'ossos, si tens sort.

He gaudit d'uns dies que he pogut dedicar a la meva mare, i a fer activitats que la resta de l'any no em són possibles.

Quedar amb una amiga sense límit de temps en un lloc espectacular, anar a escoltar concerts en diumenge, passejar sense mirar el rellotge, sortir a cantar a la fresca entre setmana, llegir al llit sense dormir-me en dos minuts, contemplar el jardí , regar les plantes, endreçar papers del despatx, redescubrir els temps de quan ens enviaàvem postals, fer llargues migdiades, dinar a ca la tieta...

No ha calgut anar gens lluny per viure coses diferents. Aquests parèntesis són tan necessaris; que te 'n adones que ho són quan els has viscut i comproves l'efecte!

És ben cert que amb els anys "entiendes" que quan les dones grans ja no hi siguin, passaràs a ser la dona gran de la família, "entiendes"  que aquells temps on  tothom era "a lloc" ja han passat, i a la taula comencen a haver-hi cadires buides i que la vida està feta per experimentar però que és un entreacte curt  i que és millor aprofitar.

És també el primer estiu després de molts anys  que he tingut dies i dies de vacances i enyoro aquells estius que no s'acabaven mai i que em passava el dia a la platja, llegint, i sense obligació de fer res..esperant el nou curs, ai les èpoques d'estudiant quan tot estava per fer, i el full en blanc.
 És el primer estiu que he vist poc a la meva filla perqué ella té els seus propis estius, meravellosos per cert, i comences a sentir un vertígen estrany al intuir que la vida en els propers anys canviarà i molt...però ben pensat la que estic canviant soc jo.

La meva amiga tot sopant em preguntava si li tenia por a la mort, i li vaig dir que no, però sí  li tinc por al patiment, al deixar de ser independent, a dependre d'altres persones, a perdre qualitats físiques i mentals...però entenc que és part de l'experiència de l'aprenentatge i no cal avançar-se, però sí , cada cop és  més urgent disfrutar del moment, en pau, amb amor i sobretot fent el que sentim que hem de fer i amb les persones que realment ens estimem.

Viure comença a ser URGENT, I VIURE EN PAU encara més.
Dono gràcies a la VIDA per una setmana tan bonica i diferent.
Feliç final d'agost...









No hay comentarios:

Publicar un comentario

Si así lo sientes, comenta, me encanta leerte.